El món rere un vidre

Fa dies que la novel·la va creixent, a un ritme ràpid uns dies, reposat uns altres, però sempre amb gran passió. I cada cop més me n’adono que davant dels meus ulls se’m va teixint un tel, com un vidre que ho tenyeix tot i que fa que em miri el món d’una manera diferent. A mida que escric, el món deixa de ser el que és per a ser un món ple d’idees i de sensacions que potser experimento jo o potser experimenta algú altre en vés a saber quin escrit.

Sempre m’ha agradat obrir bé els ulls i devorar tot allò que s’estén al meu voltant (és una manera més refinada de dir que sempre estic badant). Però ara, a més a més, m’ho miro amb intenció d’endreçar-ho en caixetes de records. No faig escarafalls a res: olors, sensacions... un calfred, un gust (des)agradable, la llum esmorteïda d’un migdia d’hivern boirós. Tot em serveix. Tot pot formar part de la novel·la. Sovint utilitzo tots aquests records guardats en caixetes per a trobar el to que busco, un ritme determinat, una paraula. A vegades ho agafo tot sencer i em serveix per a reproduir-ho textualment (hi ha detalls que, per sí sols, ja són extraordinaris...i és que la realitat sovint ens sorprèn més que la ficció).

Així que ja em perdonareu si no passo gaire sovint per aquí, però és que estic realment enfeinada...en badar.

Sociologia domèstica d'una comunitat de veïns sense tele

Aquest cap de setmana he baixat a Sant Boi a visitar el pares i, ja de pas, anar als concerts del festival Altaveu (que, per cert, han sigut impressionants). Però un fet poc habitual m’ha fet riure (riure per no plorar) i crec que l’he d’explicar.

El fet és que l’antena de la comunitat a través de la qual arriben les ones televisives (oh, tu, gran tòtem que ens proveeixes de vida- deuen pensar molts) es va espatllar dissabte. Oh, no! Déu meu, i ara què farem? Sobreviurem sense tele? De seguida vaig veure que aquesta bajanada representaria tot un daltabaix. I així és, no m’equivocava. De seguida els veïns van començar a arribar a la porta de casa mons pares: què passa? No tenim tele! Heu trucat al servei tècnic? Quan vindran? Efectivament, les antenes de tele són capritxoses i s’espatllen just en el moment de la setmana dedicat a fer sofà i zàping: el cap de setmana. Oh, tu, cruel destí que ens poses a prova en aquest món despietat!

Evidentment, el servei tècnic no cobra el mateix un dia laborable que un dia festiu com ho és la Diada o un diumenge (en diuen “servei tècnic d’urgència”, i jo crec que aquest servei estarà disponible trucant també al 112 ben aviat). Els meus pares, afortunadament, no van trobar oportú pagar el doble per un servei que no venia d’un dia. Però no tothom pensava el mateix...la comunitat de veïns era com un centre de desintoxicació ple de pacients acabats d’ingressar a contracor.

Em quedo amb dos detalls:
1) La cara d’una veïna quan va saber que fins dilluns no vindria el Dr. Antenista. Aquesta mateixa dona va dir poca estona més tard que en realitat, ella, no mirava gaire la tele. Només el Saber y ganar, Pasapalabra, Sálvame, El diario, España directo, les notícies i un parell més de programes que la meva ment no va ser prou ràpida com per retenir-ne els noms. Per no mirar gaire la tele, jo crec que la dona s’hi està uns quants minuts davant de la pantalla...però deu ser que no tinc el mateix criteri temporal que ella, segur...
2) La veïna que fa pujar el seu home al terrat a les deu de la nit del diumenge per intentar solucionar el problema, en un intent desesperat de descobrir un cable mal connectat o algun detall que se li hagués pogut escapat al meu pare (que, evidentment, ja s’ho havia mirat). A tot això cal afegir-hi els renecs de l’home des del terrat. A hores d’ara no sé ben bé qui era el destinatari de tals improperis (l’antena? El servei tècnic? Nosaltres que ens negàvem a trucar-los? “Ells”, que sempre es diu quan la tele no funciona? - allò tan típic de “això és d’ells”). Un misteri.

Com acaba tot plegat? El dilluns al matí ve el tècnic, que després de donar-hi una ullada en fa el diagnòstic: antena socarrimada degut a una pujada de tensió. És més greu del que semblava...no ho pot solucionar al moment: haurà de tornar a la tarda (en principi) i efectuar l’operació corresponent. La veïna que havia enviat el seu home al terrat, en saber-ho, gairebé defalleix.

A hores d’ara no en sé més. Dilluns al migdia me’n tornava cap a Santa Coloma de Farners i vaig deixar la situació d’aquesta manera. Suposo que si els diaris no parlen de “Suïcidi col·lectiu dels veïns d’una comunitat en quedar-se sense televisió”, és que tot està solucionat.

Davant d’això, m’han vingut ganes de no mirar més la tele. Vés per on. I mira que últimament m’estava viciant als documentals del 33. Però m’agradaria pensar que no estic tan malament com ho estan d’altres... En fi, tothom té les seves debilitats.

Trobant la llum en la foscor

Fa poc que l’estiu comença a donar senyals: a poc a poc es va fonent. Les tempestes cada cop són més nombroses, la temperatura a la nit ja no és la d’abans i els dies es fan més curts. Molta gent ho diu amb recança: l’estiu s’acaba! I quan ho diuen pensen en un hivern llarg, molt llarg; un hivern que no desitgen ni en pintura. I al costat hi sóc jo, amb els ulls ben oberts mirant el cel i pensant discretament...per fi! L’estiu ja s’acaba!

A poc a poc les idees em tornen, les ganes d’escriure es fan més i més evidents i tot plegat torna a girar al voltant del mateix: necessito escriure a totes hores!

I fins ara? Què em passa, a l’estiu, que no escric ni la meitat del que ho faig a l’hivern? Sovint hi penso. Tinc la tarda lliure i decideixo començar aquell conte que fa temps que tinc pensat. De sobte, però, em trobo davant de l’ordinador sense esma per a començar. Fa calor.

Crec que hi ha poques persones que odiïn tant la calor com jo. Vaig néixer un mes de gener, i crec que sempre més he portat la fred dins meu com a element...com dir-ho...entranyable. És cert. Quan penso en l’hivern em venen records plaents. La foscor de fora potencia la calidesa d’una llar. I malgrat que no m’agrada passar fred (no arribo a extrems tan masoquistes), sempre he pensat que es pot combatre molt millor que la calor.

Si, bé, això no és cap novetat. No m’agrada l’estiu i quan ve la tardor m’emociono. Però què hi ha, de nou, en tot això? Doncs ja ho he comentat abans: ara torno a escriure! És ara, quan la calor deixa de ser angoixant, que l’heura em torna de manera invasiva, com si volgués recuperar tot allò que no ha pogut fer a l’estiu. Pot sonar exagerat, però malauradament és així. Justament quan els dies es fan més curts i una mica més foscos, jo trobo la llum de les paraules. Sembla una paradoxa, explicat així.

Aquests dies m’ho noto. Necessito escriure, escriure, escriure. Tant se val que encara faci calor. Tant se val tot. Sé que tinc la tardor aquí al costat esperant-me amb els braços oberts. Ja vinc, ja vinc.

Una novel·la consentida

La novel•la comença a cridar-me cada cop amb més força. M’agafa, m’abraça, em reclama més temps per a ella. I jo no puc sinó consentir-la. Donar-li tot allò que bonament puc donar-li i esperar tenir una mica de temps per asseure’m i filar tots aquests cabdells d’idees que se’m barregen dins meu.

La setmana passada la novel•la em va demanar a crits que me n’anés, que fugís, que agafés el tren i em plantés a Portbou. La novel•la volia que m’entotsolés en aquell petit poble fronterer esquitxat de mar i m’impregnés de sensacions, d’emocions, de detalls. Portbou és un dels escenaris de la novel•la; ho sé des del dia que hi vaig ser per primer cop i em vaig enamorar de la soledat que transmet aquest indret. Ho vaig trobar un poble gris, trist, solitari, un poble on la mar escampava per tots els racons una estranya melancolia. Un poble que havia de figurar-hi en un moment molt concret de la trama.

I com ja he dit, a la novel•la li consento tot. I si em demana anar a Portbou, agafo la maleta i me’n vaig a Portbou. És això mateix el que vaig fer. Vaig buscar una habitació i me n’hi vaig anar decidida a retrobar-me amb aquella sensació que me’n vaig emportar el primer cop que hi havia anat. Amb una diferència: aquest cop hi anava sola. Només l’heura i jo.

No pretenc explicar com ha anat el cap de setmana. Serien massa sensacions per explicar breument. Sí que vull, però, comentar un dels moments que hi vaig viure, perquè va ser un moment que vaig gaudir-lo de forma inesperada i em va omplir de sensacions. Va ser diumenge al matí. Jo m’havia llevat ben aviat perquè volia veure com es llevava el dia a Portbou. Després d’escriure una estona i d’esmorzar, me’n vaig anar a fer un volt per veure el poble amb llum de matí. Vaig agafar la llibreta i la càmera i vaig pujar fins al cementiri. No em movia el morbo d’un cementiri (tot i que vaig voler visitar la tomba de Walter Benjamin), sinó les vistes que hi ha des del mirador. Em vaig estar una bona estona contemplant el paisatge que tenia al davant, fins que em vaig asseure en unes escales per poder gaudir bé de totes les sensacions. I aquest va ser el moment que volia explicar: no va passar res, no puc explicar cap anècdota divertida. Només la sensació d’estar allà dalt, de veure la badia i com la mar anava acariciant la platja, les roques. L’ànima. L’aire que presagiava la pluja que no trigaria en arribar i que m’acariciava la cara. Els núvols amenaçadors. Les gavines amb el seu vol tranquil i les orenetes i els pardals amb el seu aleteig nerviós i els seus crits a pocs metres d’on era jo. Però per damunt de tot, l’aire. Un aire fresc de primera hora del matí, un aire net. Un aire que no arribava a vent. Una brisa que venia de mar, i la mar que hi era per tot arreu.

Vaig fer fotos, vaig escriure. I ara ho trobo absurd. Per què tants esforços en capturar les sensacions del moment? Per què? Per por a oblidar-les? Aquella sensació és més viva en el meu record que en cap de les fotos ni de les paraules que vaig escriure...

Veient com ha anat aquesta escapada, penso consentir-li-ho tot a la meva novel•la, a partir d’ara...

La casa dels cors trencats

Sempre duc a sobre una llibreta per apuntar-hi coses: idees per a escriure algun conte, paraules que aprenc, fragments de llibres que m’agraden... Ahir, mirant aquesta llibreta, rellegia un fragment que em vaig apuntar aquest estiu quan llegia "La casa dels cors trencats", de Bernard Shaw. Aquí va:

Ellie: [...] Una ànima és una cosa molt cara de mantenir: molt més que un automòbil.
Capità: Ah sí? Què consumeix, la seva?
Ellie: Moltíssim. Consumeix música, i pintura, i llibres i muntanyes i llacs i coses boniques per portar i gent agradable amb qui relacionar-se. En aquest país no es pot tenir tot això si no es tenen molts diners: és per això que les nostres ànimes passen tanta fam.

Volia fer un petit comentari d’aquest fragment...però crec que qualsevol cosa que digués ho espatllaria. Millor deixar-ho així, que ja està tot dit...

Pluja de poble, pluja de ciutat

Aquest matí escrivia en el tren, tornant “del poble a la ciutat”. Plovia, com plou ara, i si mirava a través dels vidres veia camps, veia arbres, veia muntanyes. Tot banyat per la pluja i les boires que mossegaven cada pam de terra.

Oblidava que la pluja no és igual a tot arreu. Oblidava que la pluja pot ser bellíssima, misteriosa, poètica. Però que també pot transformar en gris allò que ja és gris. Que pot fer que la ciutat encara sigui una mica més trista. Oblidava que la pluja no pinta els mateixos paisatges al poble i a la ciutat.

I ara miro per la finestra i no veig boires enganxades a les muntanyes, perquè no hi ha muntanyes. I no veig pluja acaronant els prats, perquè no hi ha prats. Aquí la pluja només mulla l’asfalt i els edificis. Aquí la pluja no ressona contra les fulles dels arbres. Aquí la pluja només és aigua que cau del cel.

Tanco els ulls i m’imagino que no he tornat. Però quan obro els ulls la ciutat torna a ser-hi. I el poble queda lluny, lluny... tan lluny com el divendres.

Pluja rere la finestra

El dia es lleva gris. Plou, i plourà tot el dia. Un dia de primavera en què l’aigua serà la protagonista, en què els carrers baixaran plens d’aigua i es tenyiran de paraigües de tots els colors. Un dia d’aquells que ve de gust quedar-se a casa i observar la pluja com cau a l’altra banda de la finestra. Sense haver de fer res, sense haver de sortir de casa.

Aviat vindran els dies de calor, de sol, de xafogor. Tothom espera amb ansietat els dies d’estiu, cansats de tanta fred i de tants de dies sense veure el sol. Arriba la primavera i, amb ella, els primers dies de sol i de calor. Una mica, només per a fer un tastet. I quan semblava que ja tot estava encaminat, ve un dilluns gris i plujós per recordar que encara és primavera. Que tot just és primavera. Que precisament és això, la primavera.

Avui plou, i avui no he d’anar a treballar. Tinc tota la tarda per observar la pluja com regalima pels vidres de la finestra. Tinc tota la tarda per agafar el meu ordinador i passejar els dits pel teclat escoltant la pluja. Tinc tota la tarda per enfilar-me heura amunt.

Avui només tinc ganes d’això. D’heura i de pluja. I d’escoltar Satie, les Gymnopédies i les Gnossiennes. I de dedicar llargues estones a observar les gotes que regalimen vidres avall. I si és amb una tassa de cafè amb llet amb molta espuma, millor.

Avui tinc ganes de deixar el món a fora i de quedar-me a dins. Quan pari de ploure, els prats seran més verds que mai...