Heura que m'envaeixes...

El món rere un vidre

2011-01-25T19:18:00.003+01:00

Fa dies que la novel·la va creixent, a un ritme ràpid uns dies, reposat uns altres, però sempre amb gran passió. I cada cop més me n’adono que davant dels meus ulls se’m va teixint un tel, com un vidre que ho tenyeix tot i que fa que em miri el món d’una manera diferent. A mida que escric, el món deixa de ser el que és per a ser un món ple d’idees i de sensacions que potser experimento jo o potser experimenta algú altre en vés a saber quin escrit.

Sempre m’ha agradat obrir bé els ulls i devorar tot allò que s’estén al meu voltant (és una manera més refinada de dir que sempre estic badant). Però ara, a més a més, m’ho miro amb intenció d’endreçar-ho en caixetes de records. No faig escarafalls a res: olors, sensacions... un calfred, un gust (des)agradable, la llum esmorteïda d’un migdia d’hivern boirós. Tot em serveix. Tot pot formar part de la novel·la. Sovint utilitzo tots aquests records guardats en caixetes per a trobar el to que busco, un ritme determinat, una paraula. A vegades ho agafo tot sencer i em serveix per a reproduir-ho textualment (hi ha detalls que, per sí sols, ja són extraordinaris...i és que la realitat sovint ens sorprèn més que la ficció).

Així que ja em perdonareu si no passo gaire sovint per aquí, però és que estic realment enfeinada...en badar.

Sociologia domèstica d'una comunitat de veïns sense tele

2010-09-14T12:34:00.003+02:00

Aquest cap de setmana he baixat a Sant Boi a visitar el pares i, ja de pas, anar als concerts del festival Altaveu (que, per cert, han sigut impressionants). Però un fet poc habitual m’ha fet riure (riure per no plorar) i crec que l’he d’explicar.

El fet és que l’antena de la comunitat a través de la qual arriben les ones televisives (oh, tu, gran tòtem que ens proveeixes de vida- deuen pensar molts) es va espatllar dissabte. Oh, no! Déu meu, i ara què farem? Sobreviurem sense tele? De seguida vaig veure que aquesta bajanada representaria tot un daltabaix. I així és, no m’equivocava. De seguida els veïns van començar a arribar a la porta de casa mons pares: què passa? No tenim tele! Heu trucat al servei tècnic? Quan vindran? Efectivament, les antenes de tele són capritxoses i s’espatllen just en el moment de la setmana dedicat a fer sofà i zàping: el cap de setmana. Oh, tu, cruel destí que ens poses a prova en aquest món despietat!

Evidentment, el servei tècnic no cobra el mateix un dia laborable que un dia festiu com ho és la Diada o un diumenge (en diuen “servei tècnic d’urgència”, i jo crec que aquest servei estarà disponible trucant també al 112 ben aviat). Els meus pares, afortunadament, no van trobar oportú pagar el doble per un servei que no venia d’un dia. Però no tothom pensava el mateix...la comunitat de veïns era com un centre de desintoxicació ple de pacients acabats d’ingressar a contracor.

Em quedo amb dos detalls:
1) La cara d’una veïna quan va saber que fins dilluns no vindria el Dr. Antenista. Aquesta mateixa dona va dir poca estona més tard que en realitat, ella, no mirava gaire la tele. Només el Saber y ganar, Pasapalabra, Sálvame, El diario, España directo, les notícies i un parell més de programes que la meva ment no va ser prou ràpida com per retenir-ne els noms. Per no mirar gaire la tele, jo crec que la dona s’hi està uns quants minuts davant de la pantalla...però deu ser que no tinc el mateix criteri temporal que ella, segur...
2) La veïna que fa pujar el seu home al terrat a les deu de la nit del diumenge per intentar solucionar el problema, en un intent desesperat de descobrir un cable mal connectat o algun detall que se li hagués pogut escapat al meu pare (que, evidentment, ja s’ho havia mirat). A tot això cal afegir-hi els renecs de l’home des del terrat. A hores d’ara no sé ben bé qui era el destinatari de tals improperis (l’antena? El servei tècnic? Nosaltres que ens negàvem a trucar-los? “Ells”, que sempre es diu quan la tele no funciona? - allò tan típic de “això és d’ells”). Un misteri.

Com acaba tot plegat? El dilluns al matí ve el tècnic, que després de donar-hi una ullada en fa el diagnòstic: antena socarrimada degut a una pujada de tensió. És més greu del que semblava...no ho pot solucionar al moment: haurà de tornar a la tarda (en principi) i efectuar l’operació corresponent. La veïna que havia enviat el seu home al terrat, en saber-ho, gairebé defalleix.

A hores d’ara no en sé més. Dilluns al migdia me’n tornava cap a Santa Coloma de Farners i vaig deixar la situació d’aquesta manera. Suposo que si els diaris no parlen de “Suïcidi col·lectiu dels veïns d’una comunitat en quedar-se sense televisió”, és que tot està solucionat.

Davant d’això, m’han vingut ganes de no mirar més la tele. Vés per on. I mira que últimament m’estava viciant als documentals del 33. Però m’agradaria pensar que no estic tan malament com ho estan d’altres... En fi, tothom té les seves debilitats.

Trobant la llum en la foscor

2010-09-13T08:51:00.002+02:00

Fa poc que l’estiu comença a donar senyals: a poc a poc es va fonent. Les tempestes cada cop són més nombroses, la temperatura a la nit ja no és la d’abans i els dies es fan més curts. Molta gent ho diu amb recança: l’estiu s’acaba! I quan ho diuen pensen en un hivern llarg, molt llarg; un hivern que no desitgen ni en pintura. I al costat hi sóc jo, amb els ulls ben oberts mirant el cel i pensant discretament...per fi! L’estiu ja s’acaba!

A poc a poc les idees em tornen, les ganes d’escriure es fan més i més evidents i tot plegat torna a girar al voltant del mateix: necessito escriure a totes hores!

I fins ara? Què em passa, a l’estiu, que no escric ni la meitat del que ho faig a l’hivern? Sovint hi penso. Tinc la tarda lliure i decideixo començar aquell conte que fa temps que tinc pensat. De sobte, però, em trobo davant de l’ordinador sense esma per a començar. Fa calor.

Crec que hi ha poques persones que odiïn tant la calor com jo. Vaig néixer un mes de gener, i crec que sempre més he portat la fred dins meu com a element...com dir-ho...entranyable. És cert. Quan penso en l’hivern em venen records plaents. La foscor de fora potencia la calidesa d’una llar. I malgrat que no m’agrada passar fred (no arribo a extrems tan masoquistes), sempre he pensat que es pot combatre molt millor que la calor.

Si, bé, això no és cap novetat. No m’agrada l’estiu i quan ve la tardor m’emociono. Però què hi ha, de nou, en tot això? Doncs ja ho he comentat abans: ara torno a escriure! És ara, quan la calor deixa de ser angoixant, que l’heura em torna de manera invasiva, com si volgués recuperar tot allò que no ha pogut fer a l’estiu. Pot sonar exagerat, però malauradament és així. Justament quan els dies es fan més curts i una mica més foscos, jo trobo la llum de les paraules. Sembla una paradoxa, explicat així.

Aquests dies m’ho noto. Necessito escriure, escriure, escriure. Tant se val que encara faci calor. Tant se val tot. Sé que tinc la tardor aquí al costat esperant-me amb els braços oberts. Ja vinc, ja vinc.

Una novel·la consentida

2010-06-08T14:22:00.002+02:00

La novel•la comença a cridar-me cada cop amb més força. M’agafa, m’abraça, em reclama més temps per a ella. I jo no puc sinó consentir-la. Donar-li tot allò que bonament puc donar-li i esperar tenir una mica de temps per asseure’m i filar tots aquests cabdells d’idees que se’m barregen dins meu.

La setmana passada la novel•la em va demanar a crits que me n’anés, que fugís, que agafés el tren i em plantés a Portbou. La novel•la volia que m’entotsolés en aquell petit poble fronterer esquitxat de mar i m’impregnés de sensacions, d’emocions, de detalls. Portbou és un dels escenaris de la novel•la; ho sé des del dia que hi vaig ser per primer cop i em vaig enamorar de la soledat que transmet aquest indret. Ho vaig trobar un poble gris, trist, solitari, un poble on la mar escampava per tots els racons una estranya melancolia. Un poble que havia de figurar-hi en un moment molt concret de la trama.

I com ja he dit, a la novel•la li consento tot. I si em demana anar a Portbou, agafo la maleta i me’n vaig a Portbou. És això mateix el que vaig fer. Vaig buscar una habitació i me n’hi vaig anar decidida a retrobar-me amb aquella sensació que me’n vaig emportar el primer cop que hi havia anat. Amb una diferència: aquest cop hi anava sola. Només l’heura i jo.

No pretenc explicar com ha anat el cap de setmana. Serien massa sensacions per explicar breument. Sí que vull, però, comentar un dels moments que hi vaig viure, perquè va ser un moment que vaig gaudir-lo de forma inesperada i em va omplir de sensacions. Va ser diumenge al matí. Jo m’havia llevat ben aviat perquè volia veure com es llevava el dia a Portbou. Després d’escriure una estona i d’esmorzar, me’n vaig anar a fer un volt per veure el poble amb llum de matí. Vaig agafar la llibreta i la càmera i vaig pujar fins al cementiri. No em movia el morbo d’un cementiri (tot i que vaig voler visitar la tomba de Walter Benjamin), sinó les vistes que hi ha des del mirador. Em vaig estar una bona estona contemplant el paisatge que tenia al davant, fins que em vaig asseure en unes escales per poder gaudir bé de totes les sensacions. I aquest va ser el moment que volia explicar: no va passar res, no puc explicar cap anècdota divertida. Només la sensació d’estar allà dalt, de veure la badia i com la mar anava acariciant la platja, les roques. L’ànima. L’aire que presagiava la pluja que no trigaria en arribar i que m’acariciava la cara. Els núvols amenaçadors. Les gavines amb el seu vol tranquil i les orenetes i els pardals amb el seu aleteig nerviós i els seus crits a pocs metres d’on era jo. Però per damunt de tot, l’aire. Un aire fresc de primera hora del matí, un aire net. Un aire que no arribava a vent. Una brisa que venia de mar, i la mar que hi era per tot arreu.

Vaig fer fotos, vaig escriure. I ara ho trobo absurd. Per què tants esforços en capturar les sensacions del moment? Per què? Per por a oblidar-les? Aquella sensació és més viva en el meu record que en cap de les fotos ni de les paraules que vaig escriure...

Veient com ha anat aquesta escapada, penso consentir-li-ho tot a la meva novel•la, a partir d’ara...

La casa dels cors trencats

2010-05-06T22:13:00.003+02:00

Sempre duc a sobre una llibreta per apuntar-hi coses: idees per a escriure algun conte, paraules que aprenc, fragments de llibres que m’agraden... Ahir, mirant aquesta llibreta, rellegia un fragment que em vaig apuntar aquest estiu quan llegia "La casa dels cors trencats", de Bernard Shaw. Aquí va:

Ellie: [...] Una ànima és una cosa molt cara de mantenir: molt més que un automòbil.
Capità: Ah sí? Què consumeix, la seva?
Ellie: Moltíssim. Consumeix música, i pintura, i llibres i muntanyes i llacs i coses boniques per portar i gent agradable amb qui relacionar-se. En aquest país no es pot tenir tot això si no es tenen molts diners: és per això que les nostres ànimes passen tanta fam.

Volia fer un petit comentari d’aquest fragment...però crec que qualsevol cosa que digués ho espatllaria. Millor deixar-ho així, que ja està tot dit...

Pluja de poble, pluja de ciutat

2010-05-03T18:59:00.001+02:00

Aquest matí escrivia en el tren, tornant “del poble a la ciutat”. Plovia, com plou ara, i si mirava a través dels vidres veia camps, veia arbres, veia muntanyes. Tot banyat per la pluja i les boires que mossegaven cada pam de terra.

Oblidava que la pluja no és igual a tot arreu. Oblidava que la pluja pot ser bellíssima, misteriosa, poètica. Però que també pot transformar en gris allò que ja és gris. Que pot fer que la ciutat encara sigui una mica més trista. Oblidava que la pluja no pinta els mateixos paisatges al poble i a la ciutat.

I ara miro per la finestra i no veig boires enganxades a les muntanyes, perquè no hi ha muntanyes. I no veig pluja acaronant els prats, perquè no hi ha prats. Aquí la pluja només mulla l’asfalt i els edificis. Aquí la pluja no ressona contra les fulles dels arbres. Aquí la pluja només és aigua que cau del cel.

Tanco els ulls i m’imagino que no he tornat. Però quan obro els ulls la ciutat torna a ser-hi. I el poble queda lluny, lluny... tan lluny com el divendres.

Pluja rere la finestra

2010-05-03T13:18:00.004+02:00

El dia es lleva gris. Plou, i plourà tot el dia. Un dia de primavera en què l’aigua serà la protagonista, en què els carrers baixaran plens d’aigua i es tenyiran de paraigües de tots els colors. Un dia d’aquells que ve de gust quedar-se a casa i observar la pluja com cau a l’altra banda de la finestra. Sense haver de fer res, sense haver de sortir de casa.

Aviat vindran els dies de calor, de sol, de xafogor. Tothom espera amb ansietat els dies d’estiu, cansats de tanta fred i de tants de dies sense veure el sol. Arriba la primavera i, amb ella, els primers dies de sol i de calor. Una mica, només per a fer un tastet. I quan semblava que ja tot estava encaminat, ve un dilluns gris i plujós per recordar que encara és primavera. Que tot just és primavera. Que precisament és això, la primavera.

Avui plou, i avui no he d’anar a treballar. Tinc tota la tarda per observar la pluja com regalima pels vidres de la finestra. Tinc tota la tarda per agafar el meu ordinador i passejar els dits pel teclat escoltant la pluja. Tinc tota la tarda per enfilar-me heura amunt.

Avui només tinc ganes d’això. D’heura i de pluja. I d’escoltar Satie, les Gymnopédies i les Gnossiennes. I de dedicar llargues estones a observar les gotes que regalimen vidres avall. I si és amb una tassa de cafè amb llet amb molta espuma, millor.

Avui tinc ganes de deixar el món a fora i de quedar-me a dins. Quan pari de ploure, els prats seran més verds que mai...

El meu “Pistatxu” (història d’amor en tres actes)

2010-04-28T19:03:00.003+02:00

Quan tenia onze o dotze anys vaig començar a trobar-li el gusta a això d’escriure. Escrivia contes que encara a hores d’ara conservo (i em faig un tip de riure-plorar cada cop que me’ls rellegeixo). En aquells temps, si algú em preguntava què volia ser de gran...no ho deia, però en el fons pensava “escriptora!”. M’imaginava la vida escrivint, buscant la inspiració, sempre amb un portàtil a sobre. En aquells temps escrivia a mà en una llibreta i després ho passava a ordinador. El primer ordinador que vaig tenir, un autèntic dinosaure IBM 386 amb una pantalla d’aquestes que per moure-la cal cridar una grua. Eren uns temps en què internet encara no se sabia ni què era. Temps en què era incapaç d’escriure directament a ordinador: la pantalla no m’inspirava.

Malgrat que sempre escrivia els meus contes a mà i no em passava pel cap de fer-ho directament a ordinador, sempre havia pensat que un portàtil seria la solució. Creia que això de poder-lo portar a tot arreu era tan i tan bohemi. Que estic fent un cafè en un bar amb encant i m’agafa l’heura (heura que en aquell moment l’anomenava amb la tan vulgar expressió “inspiració”)? Cap problema, treia el meu portàtil i tot solucionat. Que m’asseia en el banc d’un parc i volia escriure una cosa que m’havia passat pel cap mirant uns arbres? Aquí estaria jo amb el meu portàtil per plasmar-ho tot. La idea em feia somiar. Somiar en un futur en què jo, que per suposat seria escriptora professional, anava amunt i avall pel món amb una andròmina que, si ara ja són d’un pes considerable, no em vull ni imaginar el que deurien pesar fa quinze anys (oh, Déu meu! Quinze anys, ja? Per què he hagut de fer aquest càlcul??).

Els anys van anar passant, i va arribar el dia en què el meu pare es va comprar un portàtil. Oh! Un portàtil! Quina meravella! Doncs bé, resulta que en comprovar les dimensions i el pes de l’aparell em vaig desencisar una mica. Però vaig pensar que el dia que jo me’n comprés un només per a mi potser ja serien més lleugers. Així que vaig continuar amb aquell vell (i bell) somni de ser escriptora-sempre-amb-el-portàtil-a-sobre.

I altre cop passen els anys. Jo, que no he deixat d’escriure, últimament m’he decidit a provar sort en algun que altre premi literari. No ho feia d’ençà que anava a l’institut i em presentava a totes les categories possibles dels premis de Sant Jordi. L’any passat vaig pensar que, si allà m’anava prou bé, per què no provar en algun concurs d’àmbit més extens? Així és com vaig guanyar un premi i em vaig trobar en possessió d’uns diners inesperats. Uns diners inesperats que m’anaven d’allò més bé per tal d’acomplir un somni llargament esperat.

Així és, doncs, com em vaig comprar el meu propi portàtil. El portàtil que sempre havia somiat, aquell que m’acompanyaria a tot arreu. Jo, que sempre he odiat la informàtica. Jo, que no em canso mai de dir que emeto ones negatives captades pels ordinadors i que, aquests mateixos, em fan boicot. Jo, que faig que es pengin dos ordinadors a la vegada d’una sala d’informàtica només d’entrar-hi (sic). Doncs sí. Jo, enamorada d’un portàtil (ara d’aquests aparells en diuen netbooks, que queda molt més... internacional?). Jo, en possessió d’un ordinador petitó i molt bufonet de color festuc. Un portàtil que és tal i com me l’imaginava fa quinze anys: lleuger i fàcil de portar amunt i avall. I encara millor que aquell que m’imaginava: és de color festuc!

En honor al seu color, em vaig permetre el luxe de batejar-lo. El podria haver anomenat “Festuc”. Sí, seria el més correcte, fins aquí tothom d’acord. Però quan el vaig veure em va sortir de l’ànima: “però si és un pistatxuuuuu!!”. Així, amb u. Amb diverses us.

Que ningú em critiqui pel fet de dir-li Pistatxu al meu portàtil, sisplau. Són coses que té l’amor... què hi farem.

Paraules a raig

2010-04-27T12:31:00.002+02:00

Ara fa un any vaig començar a anar a un taller d’escriptura creativa. Malauradament, ara mateix tinc tantes coses per fer que he hagut de prescindir d’aquests dissabtes al matí d’heura compartida. Espero poder tornar-hi ben aviat; però una cosa que vaig aprendre allà i que no he deixat de fer (per més feina que tingui) és dedicar uns minuts diaris (o gairebé diaris) a escriure a raig tal i com raja. Molts cops em serveix només com a teràpia, per poder vomitar paraules i quedar-me més tranquil•la. D’altres, algunes paraules escrites sense ser conscient ben bé del que escric em serveixen per treure’n alguna idea que més tard puc aprofitar per modelar-la i obtenir algun conte. Normalment, això es tradueix en algun element que introdueixo en algun relat; altres passen a ser la idea principal d’un text, el cap del fil des d’on estiro i estiro i van sortint les idees.

Últimament aquests moments d’escriptura a raig no els busco jo, sinó que vénen sense avisar. No deixen de ser paraules recurrents en mi, però les he d’escriure, necessito escriure-les en aquell mateix moment. Com la necessitat de cridar quan fa mal o la necessitat de riure quan el cor t’ho demana. És indefugible. I ara fa una estona m’acaba de passar.

Era a classe i el cap no hi era. En els apunts, barrejats, conceptes literaris i heura. Heura sense polir. Ara m’ho rellegia i he pensat en escriure-ho aquí. Però no ho transcriuré tot, només un petit fragment. Un petit brot de paraules escrites a raig.

Boleta de cera cremada, esculpida amb els dits quan encara crema. Així esculpeixo les paraules quan encara cremen dins meu. Les modelo amb cura i amb l’enyor de saber-les poques i només meves.

Ara ja no són només meves. I sí, ja ho sé, enyor no seria un concepte gaire adequat en aquest context. Però és el que té l’escriptura a raig...surt tot allò que hi ha dins, sense aturador ni reflexions profundes. I, de fet, m’agrada que no lligui. Em permetreu aquesta petita llicència? Moltes gràcies :)

Un ocell enmig de la ciutat

2010-04-21T19:43:00.002+02:00

Ahir sortia del metro quan encara no eren dos quarts de nou del matí. La gent tenia pressa, la gent estava de mal humor. Caminant sense mirar res ni ningú, només pendent de passar per davant dels altres, de pujar abans al vagó, de pujar més ràpid que ningú les escales mecàniques, de passar la targeta del tren abans que el del costat. Una competició, una carrera a primera hora del matí.

Sempre procuro sortir de casa amb molt de temps per no caure en aquest ritme frenètic que sembla obligar-me a córrer, però la veritat és que intentar anar a un ritme pausat enmig de la gent atrafegada és com anar a 50 per hora a l’autopista. Què en trec? Males cares, gent que rebufa com dient “vols apartar-te del meu camí, que tinc pressa?”, i empentes. Moltes empentes. Perquè és evident que és molt millor una empenta o un cop de colze que preguntar “baixes?” o “puc passar, sisplau?”. Això ho sap tothom (i és profecia, que deia JV Foix).

Així és com cada matí començo el dia amb tranquil·litat. I així és, també, com cada matí surto del metro sense haver aconseguit que la meva bombolla de pau i serenitat m’hagi salvat del ritme de la gran ciutat. Surto al carrer, doncs, estressada. No puc fer-hi més, no estic feta per a la gran ciutat.

Però aquí no acaba la cosa. I és que sortint del metro i per entrar a la facultat he de creuar la plaça. Creuar una sola plaça em suposa creuar quatre semàfors (que no van mai coordinats, no fos cas que es pogués creuar la plaça d’una sola tirada sense haver d’aturar-se a respirar el fum dels cotxes). I va ser ahir, enmig d’aquesta selva de semàfors, que vaig recobrar la pau i la tranquil·litat amb què cada dia intento fer front als meus matins a la ciutat.

Què em va fer recobrar tot això? Un ocell. No un ocell, sinó el cant d’un ocell. No el vaig arribar a veure, no el vaig poder reconèixer pel seu cant (tot i que no era el típic cant d’ocell de Barcelona com, per exemple, un colom, un pardal, una cotorra o qualsevol d’aquests que posen el fil musical a la gran ciutat). Era el cant d’un ocell que em va transportar a un matí al mig de la muntanya. L’ocell cantava i els cotxes semblava que volguessin cridar més perquè l’ocell no se sentís. Però l’ocell hi era, cantava, i cantava igual que l’ocell que canta a la muntanya sense cotxes que cridin per ofegar el seu cant.

Per un moment, només sentia l’ocell. Ja no hi havia cotxes, ni remor de cotxes, ni fum, ni gent atrafegada. Només muntanya i l’ocell que cantava. I la ciutat havia desaparegut. I per un instant em vaig imaginar que estava en una masia perduda a la muntanya mirant per la finestra com s’aixeca el dia, escoltant un ocell perdut entre els arbres. I que sortia a fora per prendre un cafè amb llet i pensava “a aquesta hora encara fa fred, però ja comença a fer bo” mentre em tapava amb una manta de llana gruixuda. I l’herba encara era molla, i es barrejava l’olor d’herba humida de rosada amb l’olor del cafè amb llet. I un gat passava amb els ulls mig clucs del sol que tot just començava a donar llum al paisatge.

Tot això pel cant d’un ocell. Un cant que em va portar lluny, molt lluny d’on era en aquell moment. Un ocell que em va fer oblidar per uns moments de tot allò que m’envoltava.

Quan vaig entrar a classe vaig pensar de seguida que necessitava escriure-ho. I aquí ho he escrit, perquè no me’n puc estar. Però la sensació que vaig tenir queda guardadeta en el disc dur de la meva memòria, a la carpeta “sensacions”. Una carpeta que reviso sovint i en la que procuro que mai hi falti de res... i és que és la meva carpeta preferida...

Empesa pel vent

2010-04-13T22:37:00.002+02:00

I voldria que el vent bufés rabiós, amb tota la força d’aquest món. I que se m’endugués. Ben lluny. Voldria fugir d’aquí amb la meva bombolla de vidre. Dins la bombolla, amb mi, tot el que vull, tot el que m’estimo. I lluny, anar ben lluny, dins la bombolla i empesa pel vent. I l’heura que creix, que creix i que s’arrapa amb força a les parets de la bombolla cobrint-la totalment, i la bombolla que ja no és ni de sabó ni de vidre; ara és d’heura. I tot a dins la bombolla i jo enmig de tot, fugint, enduta pel vent i abraçada per l’heura.

Ja em perdonareu les incorreccions del text d’avui. Són paraules sense polir, anotades ahir de qualsevol manera a l’agenda. Sí, ahir era dilluns i tenia la meva bombolleta per fer front a la setmana. I ahir volia que el vent s’endugués la bombolla altre cop d’on venia. I dins la bombolla...l’heura m’ofegava dolçament.

No vull estudiar posia: vull gaudir-la!

2010-04-07T19:28:00.002+02:00

Un examen em saluda- tot catxondo, ell- des de la setmana vinent. Em diu “sóc aquí, estudia que ja vinc!”. Què he d’estudiar? Poesia. Curiós, no? He d’estudiar una cosa que m’agrada. Per què, doncs, em costa tant? Per què no em motiva? Per un motiu: m’agrada gaudir de la poesia...però no estudiar-la com qui dissecciona un animal per veure com està format.

I així estic. Amb el llibre al davant, ple de poesia. Però no en puc gaudir. No m’emociono quan la llegeixo. No li busco un sentit per a fer-me-la meva. Només compto quantes síl·labes té, com rima, on són les síl·labes tòniques i les àtones, de quants versos està formada. En definitiva, és tan maco com veure el cos d’una persona infinitament bella oberta en canal al damunt del llit d’un metge forense. És molt interessant saber de què està fet. Però ni captiva ni emociona. Suposo que m’explico.

Em preocupa, em preocupa seriosament. No és aquesta la manera com jo vull fer literatura. I sé que és imprescindible per entendre-la (la clàssica, si més no). Però no vull, és com racionalitzar allò que voldria irracional. No em vull preguntar per què, només en vull gaudir. I si gaudir significa ignorar, vull ser ignorant.

És molt fort el que estic dient, ho sé, se suposa que estudio precisament per aprendre tot això que dic que rebutjo. Però és el que penso! Voldria obrir un llibre, seleccionar uns versos a l’atzar i trobar aquella paraula que m’arriba i no sé ben bé per què. Vull llegir i imaginar-me la imatge que em descriu sense pensar que té tantes síl·labes. Vull sentir la poesia sense preocupar-me del per què m’agrada.

I fent una breu reflexió sobre tot plegat, me n’adono que potser sóc al lloc equivocat: estic demanant ser ignorant, però resulta que vaig a la universitat, lloc on s’adquireixen els coneixements...

I ara què resulta que haig de fer?

Escric perquè no sé pintar

2010-03-22T19:41:00.003+01:00

Avui quan venia en tren cap a Barcelona (moment de creixement d’heura per antonomàsia) he obert bé els ulls i he mirat força estona per la finestra. Era un dia gris, plujós, ple de boires. Però no tot era trist: les boires que s’enganxen a les muntanyes els dies plujosos em tenen el cor robat. I també l’esclat dels ametllers ben florits que fan lluir les seves flors blanques i donen un punt de llum al quadre gris d’un dia plujós. Com una manera de dir: no tot és gris, també hi ha color. No tot és tristesa, que també hi ha moments d’alegria.

I de sobte he pensat: m’encantaria pintar aquell ametller. Un ametller que ha passar fugaç: el tren no ha tingut compassió i me n’ha allunyat en un tres i no res. Però l’he vist. Un ametller ben blanc enmig d’un prat ben verd al bell mig d’un dia gris. I l’he volgut pintar. Per què pintar? Per què no fotografiar-lo? Per començar, perquè la foto només hauria sigut possible si portés la càmera a punt les 24 hores. En segon lloc, perquè la pintura m’hagués permès reproduir no només allò que hi ha, sinó també allò que m’ha transmès. Així de senzill.

Malauradament, jo de pintar no en tinc ni idea. He pensat “quina desgràcia. Si sabés pintar m’hi passaria tota una vida fent-ho”. I ha sigut quan he pensat que potser escriure és la meva manera de pintar. Perquè jo el pinzell no el domino, però la paraula sí. Almenys sé elaborar frases amb sentit. I potser és també aquest el motiu que fa que m’agradi tan escriure: perquè no només faig una foto d’allò que m’agrada, sinó que puc descriure què sento en veure-ho. Ho puc dotar de sensacions. Puc tornar a reviure en les paraules allò que he sentit en veure l’ametller florit del prat verd en un matí gris. I només per això ja m’apassiona escriure.

En fi, ja comença a ser un petit ritual... dilluns al matí, viatge cap a Barcelona: heura i bombolla. Sort que dilluns vinent es trencarà el ritual :)

A cada mot que dic ( i que escric )

2010-03-19T19:11:00.001+01:00

Avui no parlaré jo. O més ben dit, parlaré jo però no a través dels meus mots. No he arribat encara al nivell suficient com per dir el que penso d’una manera tan...genial.

Llegint poemes de Montserrat Abelló m’he trobat amb uns versos que me’ls he fet meus. Com tants d’altres...però aquests potser més. Uns versos que avui te’ls vull dedicar. Perquè sé que treus el nas per aquí, encara que no diguis res. I ja saps que les meves paraules, els meus pensaments, aquest bloc...és com casa teva perquè tu n’ets en gran part responsable de tot plegat :)

Aquest teu aire suau
i el desig que m’embolcalla
m’omple els ulls
i em vertebra paraules.

Encara que no ho vulgui,
en cada mot que dic
hi ha un bri de tu.

Ja no puc parlar
sense que hi siguis.

Avui va per tu, Joan! Gràcies per vertebrar-me les paraules :)

Una vida perseguint ocells

2010-03-18T12:37:00.003+01:00

Un dia te n’adones que et passes la vida perseguint ocells. Descobreixes que quan en veus un, te n’enamores i el vols tenir entre les teves mans a qualsevol preu. I el persegueixes, vas rere seu i ja res més importa en tota la humanitat. I l’agafes. Sí, l’agafes! Aconsegueixes allò que tant volies, allò pel qual has deixat enrere tota la resta. Has guanyat, ja és teu, i és preciós. Però al cap de poca estona un altre ocell, un ocell més preciós que el que tens entre les mans, creua amb un vol ras per davant teu. Et mires l’ocellet que has capturat i no saps què fer: ara vols tenir l’altre! Decideixes guardar-lo en una gàbia, que no s’escapi, i surts corrent per atrapar l’altre. I el persegueixes, i corres, i et canses. Però l’acabes atrapant. I quan t’admires de la seva bellesa un nou ocell se’t creua pel camí.

I així, a poc a poc, se’t va omplint la gàbia d’ocells. Tots ells preciosos, tots ells fruit d’un llarg camí recorregut per tal d’atrapar-los. Però sempre sorgeixen nous ocells en el teu camí, i sembla que la vida sigui només això: perseguir ocells salvatges i fer-te’ls teus.

Arriba el dia, però, que et mires la gàbia. Cada cop està més plena. I de sobte veus un d’aquells ocells que has aconseguit al llarg de la teva vida, i al qual no li havies dedicat més estona que el satisfactori i ple de joia moment d’atrapar-lo. Et sorprens. Com pots haver agafat un ocell tan bonic i haver-lo deixat de banda durant aquest temps? Com és que t’has preocupat més dels ocells que volaven al teu voltant que d’aquells que ja tenies?

De sobte, tot canvia. Creus que has estat perdent el temps; creus que has tingut l’ocell més important entre les teves mans i que no te n’havies adonat, que l’havies infravalorat. I decideixes que ja s’ha acabat, que ja n’hi ha prou de córrer darrere d’ocells tota la vida. I també decideixes dedicar la teva vida a aquest ocell en particular.

En el fons, però, saps que sempre acabaràs corrent darrere d’algun altre ocell. T’agraden massa! Però et fas un propòsit: per molts ocells que persegueixis, mai més deixaràs de banda aquell al qual havies ignorat durant massa temps. I és que has descobert que és l’ocell que li dóna sentit a la teva vida.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Plantejaments i replantejaments de la meva vida laboral... Crec que jo també tenia un ocellet infravalorat...

Amor engrunat al fons de les butxaques

2010-03-16T11:05:00.002+01:00

Una cop més, viatge de dilluns al matí cap a la gran ciutat. Deixo, al darrere, un altre gran cap de setmana reparador. Ara és l’hora de tornar a la rutina i oblidar-se’n una mica de “despreocupacions”.

Arriba el tren a Sils. Agafo seient i trec una bosseta amb unes quantes galetes. Unes delicioses galetes de canyella suposadament ideals per a prendre amb el te. Però que jo me les menjo així, soles i per esmorzar. I que també me les menjo per acompanyar el te (el te amb canyella). Sobredosi de canyella.

Quan trec la bosseta de les galetes em trobo amb una petxina. És d’ahir, de Sant Pol de Mar. Quan em trobo amb la petxina entre les mans em descobreixo estirant el fil dels records del cap de setmana: sopar dissabte fins tard, dormir poc i llevar-se d’hora, dutxa ràpida i d’excursió cap a Sant Pol, dinar amb vistes al mar un bon llobarro a la brasa, descobriment d’un xiringuito que s’haurà de visitar una nit d’estiu (quan aquest arribi, no cal córrer). Fotos fetes amb una càmera d’un sol ús (i analògica, evidentment, com una mena de viatge en el temps), olor de mar i un mar de sensacions. I tot això per una petxina trobada a la bossa un dilluns a matí.

El tren va avançant cap a Barcelona. Deixo de mirar per la finestra i agafo un llibre. Avui toca una antologia poètica de Maria Mercè Marçal. Feia dies que no la fullejava i em venia de gust. En el llibre, un punt m’indica la pàgina exacta on hi ha un dels poemes que més m’agraden. En llegeixo l’últim vers:

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Somric. Jo també acabo de trobar amor engrunat (en forma de records a través d’una petxina) al fons de les butxaques (la meva bossa).

Bombolla

2010-03-11T12:22:00.002+01:00

A La Mort i la Primavera de Mercè Rodoreda hi ha una imatge (una de moltes, una de moltíssimes) que em té el cor robat: les bombolles de sabó que es fan de vidre. Sempre que l’he llegit m’ha vingut la imatge i l’he trobat d’una fantasia poètica espatarrant.

Jo també em faig la meva bombolla de sabó que es torna de vidre. La faig cada dilluns. A vegades només la faig de sabó, a vegades faig que es torni de vidre. La qüestió és que aguanti fins al divendres, moment en el qual no necessito cap bombolla.

Hi ha cops que la bombolla la faig de vidre resistent, i aguanta tota la setmana. Jo, dins la bombolla. El món, a fora. Però no en conec cap entrada secreta per on deixar passar cap a dins tot el que vull. És de vidre i l’única opció és trencar-la en mil bocins. Només em resta esperar divendres per trencar la bombolla. Ja no la necessito.

Hi ha cops, també, que la bombolla la deixo de sabó. No acostuma a resistir tota la setmana. Sovint hi vull entrar coses a dins, i ho he de fer delicadament, sense que la bombolla esclati en mil petites gotes d’aigua sabonosa. Hi ha coses, també, que lluiten per entrar i jo no ho vull: la bombolla molts cops es trenca amb la lluita i quedo desprotegida fins divendres.

I així passa la setmana, entre bombolles que em faig cada dilluns i que, a vegades, arriben fins divendres. Mentrestant, espero pacientment (o no tan pacientment) el dia que ja no necessiti bombolla de dilluns a divendres. El dia que bufi i faci mil bombolles de sabó o de vidre, però no per a tancar-me a dins, sinó pel sol fet de contemplar aquestes boles de mil colors que es mouen com titelles en mans del vent.

L'heura torna a a créixer

2010-03-08T21:17:00.006+01:00

L’heura m’ha tornat a envair. Quan més feina tinc, quan menys hauria de dedicar-me a fer coses per plaer, arriba l’heura i creix, creix, creix. I no la puc mantenir dins meu, em surt per tot arreu i m’impedeix fer la feina que havia de fer.

El pitjor de tot plegat és que un cop creix l’heura, aquesta es reprodueix. Costa parar-la. I jo, que sóc dèbil i em costa poc (molt poc) resistir-me a allò que m’agrada, hi caic de quatre potes. I ja hi som, agafo el portàtil i començo a teclejar, donant sortida a l’heura que ja no es pot quedar més a dins meu. Em miro de reüll el text que hauria d’estar utilitzant ara per fer la ressenya que he d’entregar a finals de mes. Em miro també la carpeta on hi són els apunts que hauria d’estar mirant per l’examen que m’espera d’aquí poques setmanes. Però tot això ha passat momentàniament de la preocupació d’haver d’avançar feina a l’oblit absolut. Ja res d’això importa. Ara només em preocupa saber desenvolupar bé tot el que tinc al cap. Com la necessitat de desembolicar l’heura, trobant quina fulla va rere l’altra. I quan ja la tinc ben desenredada no s’ha acabat. He de trobar quines fulles s’han de podar, on s’hi ha de fer algun empelt...

Això va passar divendres, es va allargar fins dissabte, ahir encara hi donava voltes i avui dilluns encara no m’ho puc treure del cap. Feia massa dies que intentava mantenir l’heura en estant latent. Però hi ha coses que no es poden controlar. I aquesta n’és una d’elles.

Em creixen els brots per tot arreu. I l’heura no dóna senyals de voler parar de créixer. I el pitjor és que jo no vull que pari de créixer...

Impaciència sensorial

2010-02-04T19:12:00.015+01:00

Dimarts em va assaltar un irrefrenable desig d’anar a mirar el mar. D’anar a toca el mar. De sentir olor a mar. Tota una impaciència sensorial.

Aquesta setmana tinc els matins lliures, vés per on, així que ahir em vaig posar el despertador ben d’hora per agafar les meves coses i agafar el tren en direcció a...al gaudi dels meus sentits.

Vaig decidir anar a Sant Pol de Mar. En un principi vaig pensar en Sitges, però dues coses em van frenar: en primer lloc, que a Sitges ja hi he anat, i en segon lloc, que volia anar a una platja d’un poble petit. Com tampoc podia anar, posem per cas, fins a Portlligat en un matí, vaig pensar que potser Sant Pol seria la millor opció. No hi havia estat mai i em feia gràcia, és un poble relativament petit i s’hi pot arribar fàcilment en tren. Tot perfecte.

Sempre he sigut més de muntanya que no pas de mar. Però últimament tenia moltes ganes d’anar a la platja, no tan per a banyar-me, ja que ara al febrer encara seria una mica temerari, sinó pel simple fet de veure el mar, les onades, trepitjar la sorra... i dimarts aquestes ganes van aflorar de cop. Tenia ganes, sobretot, d’anar a la platja a primera hora del matí. Volia veure la llum del sol acabat de sortir. I la veritat és que també tenia ganes de mullar-me els peus...quina tonteria, no? Doncs potser sí, però tot plegat no podia esperar. Ho necessitava. Així que ahir vaig agafar les coses i cap a Sant Pol.

Quan vaig arribar, la primera cosa que vaig fer va ser descalçar-me i ficar els peus a l’aigua. Sorprenentment, no la vaig trobar freda, i potser per això no va ser un entrar i sortir, sinó que m’hi vaig recrear una mica. Sempre m’ha agradat la sensació de les onades arribant als peus, i crec que no ho havia fet mai a l’hivern. Res sorprenent, d’altra banda, tenint en compte que jo no vaig gaire a la platja ni tan sols a l’estiu.

Sortint de l’aigua em vaig asseure ben a la vora del mar. Una sensació fantàstica, un matí sense ni un núvol i la platja deserta. L’espectacle era hipnòtic. Sincerament, m’hi hauria estat allà molt més temps, però també volia visitar el poble. Amb una mica de recança, vaig recollir la tovallola, la càmera i la llibreta (un dels motius que em van portar a la platja era agafar idees per aquesta novel·la que un dia d’aquests començaré a escriure) i vaig anar a esmorzar. Però aquesta ja seria una altra història.

Només diré una cosa més, i és que ahir vaig prendre una decisió: no deixaré passar un mes més sense veure el mar. De fet, és una decisió que va prendre la protagonista de la meva novel·la, i que després me la vaig fer meva. O potser primer ho vaig decidir jo i, inconscientment, li vaig fer prendre a la protagonista. Una protagonista que, d’altra banda, encara no té nom (i a aquestes alçades això em comença a preocupar). Bé, tornant al tema: això que vaig fer ahir crec que és gairebé terapèutic. I si no, només cal veure el vídeo que vaig gravar ahir...és o no és hipnòtic?

Juguem?

2010-01-11T15:48:00.001+01:00

El concepte de l’oci és molt extens, cadascú té la seva manera d’entendre el lleure. Cada cop més, però, hi ha més gent que opta per un oci que podríem definir com a “globalitzat”. I dic aquesta paraula per no dir “capitalista” o “consumista”. Vaja, al final ho he dit...

Ahir diumenge moltes botigues (grans cadenes i grans superfícies) estaven obertes. Aquí no hi vull entrar, ja que és una qüestió que requereix un anàlisi que ara no m’interessa pel tema que vull explicar. El cas és que a les notícies se’n feia ressò del cas, parlant amb diverses persones que acudien als centres comercials i exposant la següent premissa: moltes famílies aprofitaven aquest diumenge que permetia obrir els comerços per anar a passar el dia i tenir les criatures entretingudes. Ja hi som! Aquí és on entra en joc el tema de l’oci.

Quan estudiava Animació Sociocultural recordo que vam parlar d’aquest tema. I és que no és només el cas d’un diumenge festiu en què els comerços estan oberts i s’aprofita per anar de rebaixes mentre les criatures estan entretingudes. Tot va molt més enllà, ja que són moltes les famílies que aprofiten els caps de setmana per anar als grans centres comercials. No és per comprar el què es necessita, sinó com a manera de passar el dia. Les grans superfícies ho saben i ofereixen un (relatiu) gran ventall de possibilitats: cinema, jocs per a la canalla (a vegades supervisats per presumptes monitors, a vegades només a disposició dels pares que paguen perquè el seu infant doni quatre voltes a una atracció de fireta), espectacles de pallassos...i un llarg etcètera. Tot això dins un recinte ben climatitzat que permet estar-s’hi tot un dia sense passar ni fred ni calor. Un gran invent dels nostres temps. Però és aquest realment el nou concepte del lleure? S’ha d’anar amb molt de compte. Darrere de tot això hi ha un leitmotiv: el consumisme. No hi ha cap mal en passar un dissabte en un gran centre comercial. Però si això es converteix en costum, la cosa canvia: estem educant els infants en el consumisme des del propi consumisme. Quin serà el resultat de visitar aquestes grans superfícies cada cap de setmana? Per començar, els nens relacionen el fet de passar-ho bé amb el consum. Però a més, moltes vegades els pares es van rellevant per “ocupar-se del nen” mentre l’altre va de botigues. Així doncs, un pla perfecte pels pares: es pot anar de compres i, a més, tenir la criatura entretinguda. Però ara ve la pregunta: on és, aquí, la interacció entre els pares i els fills? En la majoria de casos, i com a molt, la interacció es redueix a la mà del pare o de la mare quan introdueix una moneda en una atracció perquè el seu fill o la seva filla es diverteixi. I efectivament, es diverteix. Però es crea un lligam perillós: diversió= papa o mama paga perquè jo m’ho passi bé. I si això es repeteix setmana sí setmana també, aquest infant anirà reforçant aquesta idea, fins al punt que la seva definició del lleure quedarà reduïda al consumisme. I només he posat un exemple de les moltes opcions que hi ha en un centre comercial, però si us pareu a pensar, totes coincideixen en el mateix: si et vols divertir, paga.

Malauradament, hi ha molts pares que amb prou feines tenen temps per passar amb els seus fills entre setmana, i que a més malgasten el poc temps lliure que tenen els caps de setmana tenint les criatures “entretingudes”. Però són ells, realment, els qui entretenen? No juguen amb els fills, només procuren que es diverteixin. Potser mai surten a passejar a peu o en bicicleta amb ells. Potser mai els porten a passar el cap de setmana fora de la seva ciutat. Potser mai es queden a casa jugant amb els seus fills amb les joguines que els van costar tants diners.

Crec que s’està perdent a poc a poc la cultura del joc. Els responsables? Els adults. Els perjudicats? Els infants...i també els adults.

El Petit Príncep i el Cirque du Soleil

2010-01-10T13:48:00.003+01:00

Aquest any els Reis m’han portat, entre d’altres, entrades per anar a veure l’espectacle Saltimbanco, del Cirque du Soleil. Quin regal, eh?! Ahir hi vaig anar, amb tota la família, disposada a veure una petita obra d’art. Però malauradament, vaig sortir molt i molt decepcionada. M’explicaré.

Era el primer cop que anava a veure el Cirque du Soleil en directe. Els espectacles que havia vist per la tele m’havien meravellat, especialment Quidam. Ahir esperava veure una cosa semblant. Però diversos motius ho van impedir. El primer de tots, l’espai. Saltimbanco no es representa en una carpa, sinó al Palau Sant Jordi de Barcelona. Problema? Un espai gran, molt gran, enorme. El meu seient no era precisament dels més allunyats, i tot i així es veia tot molt petit i molt lluny. Números de gran plasticitat com ara cordes, trapezis o grans salts es veien bé. Però n’hi va haver molts de més minimalistes, i aquí és on neix el problema: no es veia bé, i al final un es cansa de fixar la vista en una cosa tan petita i tan llunyana.

Un segon punt feble són els números. Números massa llargs, un espectacle poc dinàmic. Donava la sensació que es volgués allargar cada número per, així, no haver-ne de fer tants. I també el tipus de números: quan vas a veure el Cirque du Soleil, esperes veure coses diferents, coses espectaculars. Ahir vaig veure molts números de circ que ja havia vist a Tàrrega, a la Fira de Teatre al carrer. Números bons, però no per veure en un gran espai. Poso l’exemple d’un malabarista que feia anar 7 boles (si no recordo malament). Vaig veure exactament el mateix a Tàrrega, però allà estàs a tocar de l’artista i ho veus tot de molt a prop. Ahir, una persona sola a l’escenari des de qui sap quants metres, no es veia ni la meitat d’espectacular. I llarg, com tots els números.

La primera part, doncs, se’m va fer molt llarga. La segona una mica millor, però amb un mateix problema: tot s’allargava. I és més: molts errors. Salts que no s’executaven bé, segones i terceres oportunitats, saltimbanquis que no s’agafaven bé al trapezi i queien. Això sí, tots ben lligats (cosa que no trobo malament, però que potser provoca un excés de confiança i que es produeixin aquests errors). Tenia la sensació d’estar veien un assaig. Que no surt bé a la primera? Bé, tornem-ho a intentar, doncs.

I un altre punt negatiu: la música. Tots els espectacles d’aquesta companyia porten un segell de qualitat en quant a música es refereix. Tinc el CD de Quidam i és genial. Un altre que també és preciós és Alegria. Però el d’ahir no destaca. Si bé hi ha alguna cançó millor que d’altra, no et fa vibrar en gairebé cap moment.

Bé, potser ha sortit una crítica molt negativa. No és que sigui un espectacle dolent, però el que és segur és que no és el que jo esperava veure d’una companyia així. Els números són bons, però es poden veure en circ de carrer sense pagar aquests preus tan desorbitats. Jo ahir hi anava gratis, gràcies al regal de Reis. Però hi ha gent que arriba a pagar 75 euros per veure això. No, no és un preu popular! Però ahir, durant i després de l’espectacle, veia gent molt contenta. Mirant per internet, només he trobat crítiques bones. Diuen coses com ara “desavantatges? potser el preu, però bé que s’ho val!”. Em recorda tot plegat El Petit Príncep, quan diu que la gent gran només valorem les coses per el què valen. I potser això n’és un bon exemple. Quant val, anar a veure el Cirque du Soleil? Uf, fins a 75 euros! Així doncs, són molt bons! Doncs no. No en aquest cas. Potser en altres sí, però pagar més no sempre és garantia de veure una cosa millor que una altra de més barata. I ahir ho vaig veure claríssimament. Veia gent que sortia molt contenta d’haver vist un espectacle que els havia costat tants diners. I segurament, molts no ho valorarien igual si haguessin vist el mateix sense pagar un euro. Quanta raó té, el Petit Príncep...

Per acabar, us deixo amb un vídeo de Quidam. Un espectacle que, per mi, sí que fa honor al que representa una companyia tan prestigiosa.

Al cor de les paraules

2010-01-08T18:17:00.005+01:00

Sol passar: quanta més feina es té per fer, més distraccions busquem. A vegades, però, se’n treu un profit, i és exactament això el que em va passar ahir.

Porto dies estudiant per als temuts exàmens de gener. Bé, potser per a mi no són gaire temuts perquè, per sort, ja m’he tret matèria de sobre i no em queda tampoc un volum gaire considerable per estudiar. Però no deixa de ser una obligació el quedar-se a casa amb els apunts i llegir i rellegir fins a tenir-ho tot ben memoritzat. I com no, hi ha temptacions que treuen el nas per evitar que m’estigui gaire estona seguida estudiant. De tant en tant obro el llibre que tinc de Miquel Martí i Pol i llegeixo quatre poemes. És una distracció que em permet desconnectar una estona dels apunts de la universitat i que, al cap i a la fi, no em roba gaire estona. També és ara quan em ve tota la inspiració per escriure. Sol passar. Idees que se succeeixen dins el meu caparronet i que com a molt anoto en una llibreta per tal de desenvolupar-les més endavant, quan la feina no se m’acumuli com ara.

Però també arriba el moment en què necessito sortir i que em toqui l’aire. Ahir vaig arribar a un d’aquests moments i vaig aprofitar per arribar-me fins a la biblioteca. Havia de tornar un llibre i ho aprofitaria per connectar-me a internet i mirar el correu. Però clar, una visita a la biblioteca sense fer el tafaner entre els llibres no és possible. Conscient que ara no tinc temps d’encetar una novel•la, i que si ho faig no podré resistir la temptació de treure’m el temps de l’estudi per tal de llegir-la, vaig anar directament a la secció de poesia. Si més no, un llibre de poesia el pots deixar en qualsevol punt sense esperar amb ànsies el moment de reprendre’l. No, no té un fil argumental que et deixi enganxat. És perfecte per anar llegint a miques entre sessió i sessió de clavar colzes. Però atenció, que ahir vaig descobrir que no sempre és així...

M’hi vaig estar potser un quart d’hora remenant llibres. No és que n’hi hagi una gran quantitat, però a mi m’agrada fixar-me en tots els detalls d’un llibre. Quan ja pensava que potser no en trobaria cap que em captivés especialment, les meves mans van agafar per casualitat un volum que feia bona pinta. Si més no, l’edició. Era un volum gruixut, de color carbassa, d’una edició molt recent. A la portada hi havia uns garbuixos que representaven quelcom floral. M’agradava. L’autora era Montserrat Abelló, el nom de la qual em sonava, però no n’havia llegit mai res. Vaig obrir el llibre atzarosament i en vaig llegir uns quants versos. No podia ser. Era genial. Segur que havia ensopegat amb el millor poema de tot el llibre. Però a mida que en llegia més versos, vaig veure que no, que no era només un poema. Tots els poemes els trobava exquisits. Del tipus de poesia que a mi m’agrada: mètrica i rima lliures, només pendent de la musicalitat de les paraules. Tenia a les meves mans 413 pàgines de poemes bellíssims. Quin gran descobriment!

El que segueix a partir d’aquí es pot imaginar fàcilment. Algú és capaç d’estudiar quan s’acaba de fer un gran descobriment literari? Sí, segurament molta gent sí que ho pot fer. Però jo no! Llegia un poema rere l’altre i no me’n sabia avenir que tots m’agradessin tant.

Així doncs, des d’aquí faig una gran recomanació: Montserrat Abelló. El llibre a què faig referència es titula “Al cor de les paraules”, i l’editorial és Proa. És una poeta que, almenys a mi, m’ha enganxat de mala manera. No puc deixar de llegir-la, em té realment fascinada.

Amb tot això, a part de fer una recomanació, també volia fer una reflexió. I és el gran plaer que representa fer una troballa com la que jo vaig fer ahir en una biblioteca. I per un moment, deixarem de banda el fet que jo treballi també en una biblioteca i que la meva feina consisteixi, entre d’altres, en potenciar la lectura. Parlo des d’un nivell molt més personal. Per a qui li agrada llegir, el fet de perdre’s una estona en una biblioteca, remenar llibres, fer el tafaner i, finalment, trobar un llibre que et fascini tant és, en poques paraules, una cosa gairebé impagable. Un veritable regal.

Per acabar, només diré que des d’ara mateix estic a la recerca i captura d’aquest llibre de Montserrat Abelló. Una biblioteca també té aquestes coses: et permet llegir moltes coses. I a vegades, coses que agraden molt i molt. Aquest cop ha sigut així, i per tant, necessito tenir un volum per a la meva biblioteca personal. És del tot imprescindible.

I ara que em rellegeixo tot el que he escrit, crec que aquesta entrada potser és més adequada per al blog de la biblioteca on treballo que no pas per aquest. Potser és que m’agrada massa la meva feina...

Déjà vu

2009-12-31T12:39:00.004+01:00

Hi ha cops que les coincidències semblen voler deixar-nos amb la boca oberta. Detalls que fan que ens quedem parats sense saber ben bé com pot ser. Misteris que ens roben les paraules i ens deixen un somriure incrèdul a la cara.

Després d’uns quants anys de descans, he tornat a recordar com són els nadals quan s’estudia a la universitat: estudiar, treballs, feina i més feina. Una de les assignatures que tinc és francès, i fa dies que estic immersa en els participis. I aquí comença la història que vull explicar, perquè ha sigut arrel d’això que me n’he adonat d’una cosa que m’ha sobtat. Sempre havia cregut que l’expressió “déjà vu” volia dir una cosa així com “ja viscut”. Potser perquè quan en tenim un, sovint diem “això ja ho he viscut”. Doncs bé, l’altre dia estava estudiant els participis que m’han de permetre conjugar correctament el passé composé, i me’n vaig adonar que “vu” vol dir “vist”. Si es volgués dir “ja viscut”, s’hauria de dir “déjà vécu”. Bé, tot plegat només és un petit detall, però em va fer gràcia.

Ara bé, la història no s’acaba aquí. Dissabte estava sopant en un restaurant amb la colla i el tema de conversa era el cine. I va ser curiós perquè es va produir una conversa que jo estava convençuda d’haver-la tingut ja feia un temps amb les mateixes persones. Vaig dir “acabo de tenir un déjà vu”. El cert és que aquesta conversa ja la vam tenir, certament. Així que va ser un d’aquells déjà vu que no et deixen gaire intrigat, perquè saps que realment ho has viscut. Molt diferent és quan tens la mateixa sensació però saps que és impossible que hagis viscut la mateixa situació anteriorment. Com per exemple, quan es visita un lloc on mai abans s’hi havia anat i de sobte... zas! Et ve un record, com si allò ja ho haguessis vist. Impossible, però passa. I això sí que et deixa amb la boca oberta. Penses...ho he somniat? No, impossible, si no ho he vist abans, no ho puc haver somniat. O potser és que en una vida anterior...? Bah, bajanades...

Però tot plegat encara em reservava una sorpresa més. I va passar al cap d’un parell de dies. Tornava de Girona en cotxe, escoltant la ràdio, quan va sonar una cançó que no feia gaire que també l’havia sentit, a la mateixa emissora, venint cap a Santa Coloma en bus. I vaig recordar que aquell dia, venint per l’autopista, i mentre escoltava aquella cançó, havia vist un estol d’ocells volant en forma de V. Ho recordava perfectament perquè va ser una d’aquelles imatges que procures guardar-la com una fotografia dins la teva memòria. Inconscientment, recordant tot això, vaig alçar la vista cap al cel (és el què té de bo no conduir), i em vaig quedar sense paraules. Just damunt meu, just en aquell moment, justament quan sonava aquella cançó...hi havia un altre estol d’ocells volant en forma de V. I no només un, sinó que en van passar tres o quatre grups, un rere l’altre. Déjà vu? Sí, i tant. I tant que ho havia vist! La mateixa imatge i amb la mateixa banda sonora. Tot plegat em va deixar...no sé ni com explicar-ho. És ben curiós el que et pot arribar a passar...

Per cert, la cançó en qüestió es diu "A batzegades", i és de Els Pets. Aquí la teniu. Si mai la sentiu, mireu al cel...potser un estol d'ocells volant en forma de V us sorpren damunt els vostres caps!

Música per escoltar tot fent rebotar les pedres a l’aigua

2009-11-18T18:51:00.005+01:00

Volia parlar d’aquest concert un cop hi hagués anat. Però m’és impossible. En tinc tantes ganes que no em puc esperar!

Per a qui no conegui Yann Tiersen, diré que aquest és l’autor de la banda sonora de la pel·lícula Amélie. Amb això, però, no està tot dit, i és que aquest músic bretó té infinitat de registres, i seria injust si l’etiquetés només per part de la seva obra.

En tot cas, jo el vaig descobrir a partir de la pel·lícula (la meva pel·lícula fetitxe, en podríem dir). I no em canso d’escoltar la banda sonora, de la mateixa manera que no em canso de mirar Amélie una i altra vegada. Per a mi constitueix una espècie de ritual, una petita teràpia contra el mal humor o, fins i tot, un sistema per omplir-me “l’esperit” de bellesa. Sí, ho reconec, és molt gros això que estic dient. Però a mi em funciona, i en tinc ben bé prou.

A l’Amélie, diu la pel·lícula, li agrada cultivar els petits plaers de la vida. En aquest detall m’hi sento força identificada, ja que a mi també m’agrada perdre el temps en aquests petits detalls “sense importància” i tan necessaris d’altra banda. Amélie s’entreté fent rebotar les pedres a les aigües del canal Saint Martin, ficant la mà dins d’un sac ple de llegum o trencant amb la cullereta el sucre cremat de la crema catalana. Si hagués de dir el què m’agrada a mi no sabria què triar, però puc dir algun de surrealista, com ara olorar les pàgines d’un llibre (sigui nou o vell, tots tenen el seu encant per mi), esquarterar un croissant començant per les banyes i després treure capa per capa la part central fins deixar només la molla ben blanca, o menjar una poma a queixalades de manera que sempre quedi simètrica (això últim no en dono detalls perquè és difícil d’imaginar si no es veu, potser).

I bé, volia parlar de Yann Tiersen i he acabat parlat d’Amélie i de mi. En tot cas, crec que la millor manera de parlar d’un músic és mostrant la seva música. Així que avui acabo el meu escrit així, amb una cançó de Yann Tiersen, que en aquest cas no pertany a la banda sonora d’Amélie, però que pot ser també música per escoltar tot fent rebotar les pedres a l’aigua. I que, amb una mica de sort, escoltaré d’aquí unes hores al concert que ofereix aquest geni a Barcelona (només queden tres hores!).

El típic bassal d'aigua al final d'un tobogan

2009-11-16T21:28:00.010+01:00

Aquesta és una imatge gravada al subconscient de tothom. Qui no recorda aquell bassal d’aigua que es formava, cada cop que plovia, en aquell clot de terra? Tothom que hagi jugat de petit en un tobogan sabrà de què parlo. I m’arriscaria a dir que tots els qui llegiu això, heu jugat de petits en un tobogan.

Tot això ve de ja fa dies (i alguns mesos, inclús). En Joan i jo vam anar a passar un diumenge al parc d’atraccions del Tibidabo. No vam escollir el millor dia: va caure un xàfec que ens va deixar molls com ànecs (no és fàcil ni recomanable saltar de les “cadiretes” en ple vol per damunt de Barcelona, per molt diluvi universal que t’estigui caient). Després de visitar totes les atraccions cobertes possibles, va parar de ploure. I tot era ben moll, evidentment. Tot passejant, vam passar pel costat d’uns tobogans, i en Joan em va dir “mira! El típic bassal d'aigua al final d'un tobogan!”. Quan ho vaig veure em vaig fer un tip de riure. I és que sí, és de les imatges més típiques d’infància que em vénen al cap! No vaig poder evitar fer-li una foto...

Avui he volgut fer un petit homenatge a aquests petits detalls que ens transporten a la infància. I és més, m’agradaria fer un petit recull d’imatges típiques de quan som petits. Conscient del poc públic que em segueix...demanaria que els que us animeu, en digueu tantes com us en vinguin al cap!

I començaré jo. Perquè a més dels tobogans, quan plovia també succeïa un altre fenomen: el fang als jocs de ferro (aquelles estructures destinades a que els nens i nenes ens enfiléssim com micos, compostes de barrots de ferro). Qui no s’hi va enfilar un dia i en va sortir amb les mans plenes del fang de les sabates d’altri?

O encara una més: qui no ha intentat reomplir un recipient d’aquests plens de sabó per fer bombolles amb el típic sabó de rentar els plats i ha descobert que les bombolles no són iguals? La imatge d’un nen bufant per intentar fer una bombolla mínimament digna amb aquest sistema és realment mítica. Aquell rajolí d’aigua sabonosa que cau sense fer bombolles...i la cara de concentració del nen, com pensant “ara, ara...si bufo poc a poc...ai no, tampoc...”.

Em quedo amb les paraules d’Antoine de Saint-Exupery, que deia “la infància és la pàtria de tothom”.

Per cert, encara tinc una andròmina d'aquestes de fer bombolletes. De tant en tant, i sense que ningú em vegi, bufo i ballo entre bombolles de sabó :)

Llana, llana, llana...

2009-11-12T19:50:00.001+01:00

M’agrada la tardor i m’agrada l’hivern. M’agrada passejar pel bosc i trepitjar les fulles, aixecar-les amb els peus quan camino, sentir l’olor de terra humida, de molsa...de bolets! I m’encanta el paisatge de tardor, amb els seus tons marrons, ocres, vermells...i també m’agrada el paisatge d’hivern, adormit, amb les muntanyes nevades allà al fons. I els dies de pluja fina i tossuda, que cau durant dies i dies, que acaba un matí en què surt el sol i tot és net i clar. És un plaer per als meus sentits!

Però si hi ha una cosa que m’agrada de la tardor i de l’hivern, és la llana. Sí, la llana. Aquest teixit suau i esponjós que convida a acariciar suaument la galta i dir “què suau!”. Aquest teixit que a mi em recorda un peluix ¾ potser hi influeix el fet de rentar les peces de llana amb el mateix sabó que utilitzava la meva mare per rentar els peluixos quan jo era un nap-buf ¾. Aquest teixit que recorda la manta amb què et protegeixes del fred les tardes del diumenge al sofà, quan a fora plou i fa fred, i tu ets a casa i penses “quina sort que avui no he de sortir”.

Ahir vaig posar totes les meves peces de llana sobre el llit. Barrejant-les expressament, amb un desordre intencionat. Intencionat i estudiat: els colors es barrejaven harmoniosament, com qui endreça els llàpisos de colors per ordre cromàtic. M’ho vaig mirar fixament, un cop havia aconseguit el resultat que esperava. I vaig pensar que li havia de fer una foto: aquell desgavell cromàtic era genial. Però quan anava a buscar la càmera, vaig veure que era tard i que havia de sortir corrent per anar a treballar. Així que ho vaig deixar tot tal i com estava i vaig deixar la foto pel vespre, quan tornés de treballar.

Mentiria si digués que no tenia ganes de tornar a casa per tornar a mirar la meva petita obra d’art. Vaig sortir de treballar i vaig tornar a casa. I quan vaig veure aquell mar de llana sobre el meu llit no vaig poder resistir la temptació d’estirar-me per sobre. Aquells segons entre la llana em van arrencar un petit somriure. Era deliciós. Estirada enmig d’un munt de llanes de diferents colors.

Vaig agafar la càmera i vaig començar a fer fotos a tort i a dret. Però cap m’acabava de fer el pes: no m’agradava la llum. Era molt millor la llum de la tarda. Així és com no se’n va salvar ni una, de foto. I així és, també, com no puc penjar-ne cap de la meva “malifeta” d’ahir. Però prometo que un dia d’aquests tornaré a repetir l’operació, i aquest cop amb llum de dia, li faré una foto per penjar aquí i fer-vos sentir tal com jo em sentia ahir: nedant en un mar de llana de colors.

De lletres o de ciències?

2009-11-10T19:48:00.001+01:00

La humanitat es divideix en dos grans grups: els “de lletres” i els “de ciències”. Jo de tota la vida he tingut clar que sóc de lletres, en tinc tots els símptomes: urticària en sentir parlar de números i fórmules, i gran passió per la lectura i l’escriptura. Fins aquí tots d’acord.

Resulta, però, que avui estava a classe de literatura i he començat a pensar que alguns mètodes d’estudi de les anomenades matèries humanístiques s’apropen molt al raonament científic. Bé, molts em direu que la literatura també és una ciència, però jo vaig més enllà. Els defensors de les lletres fan bandera de tractar matèries molt més properes, molt més humanes que no pas les ciències, a les que titllen de “fredes”. I jo fins ara també pensava així. Sempre he preferit fer un comentari de text on havia de parlar del significat d’unes paraules, o d’un estil, o d’una estructura (on, reconeguem-ho, cadascú es pot expressar a la seva manera mentre el que es digui sigui cert i estigui ben redactat), que no pas aplicar una fórmula que no em transmet cap missatge i que, a més, no em deixa “redactar-la” a la meva manera. I és que les fórmules són així d’antipàtiques.

Però reflexionant reflexionant... he vist que avui a classe de literatura estava buscant la part científica d’un poema. Troba les figures retòriques: les metàfores, les metonímies, les al·legories...tot té el seu nom. I què dir de l’estructura? Compta síl·labes, compta versos, compta estrofes...no és molt “de ciències”, tot plegat? Sincerament, jo quan llegeixo un poema (per plaer), no em fixo en res d’això. Conscientment o no, deixo de banda tota la teoria que sé i em centro només en la lectura despreocupada. Perquè el que m’agrada de llegir un poema és la diversitat de sensacions que em provoca, i no estar pendent de la figura retòrica que em pugui trobar, del seu nom...no. Insisteixo, m’agrada la lectura despreocupada. I el fet d’intentar classificar-ho tot, de posar etiquetes a tort i a dret i d’intentar buscar el significat de cada paraula, ho trobo molt semblant al que tothom coneix com a “aïllar la X”. Quin valor té, la X? Ah! 2453,9865. Perfecte, ja tinc la solució. I el poema? Ah! És un sonet, perquè consta de dos quartets i dos tercets decasíl·labs i sense cesura. I les figures retòriques que hi apareixen són aquesta, aquella i l’altra de més enllà. No és tot igual de fred, vist així?

No vull fer pas una crítica a l’anàlisi literari (Déu me’n guardi!). És una cosa que en part m’agrada. Però quan dic “m’agrada la literatura”, no penso precisament en comptar síl·labes i buscar figures retòriques. Em refereixo a llegir i interpretar el que vulgui, el que em vingui al cap. Em refereixo a llegir un poema i poder-me’l fer meu. Em refereixo a poder llegir un poema sense les cadenes que suposen les teories. Senzillament, perquè m’agradaria pensar que no tot en aquest món es pot explicar, i que tot pot ser una mica com nosaltres desitgem que sigui.

I no penso fer una última frase-resum amb les conclusions de la meva opinió...que cadascú interpreti tot el que he dit com li doni la gana!

...i reposo una mica i tanco els ulls/ perquè els records no fugin tan de pressa

2009-11-09T19:11:00.004+01:00

És dilluns i aquests versos de Miquel Martí i Pol expliquen tan bé la situació...

Cada dilluns la mateixa sensació. Després d’un cap de setmana ple de bons moments, d’alegries, de somriures, de tranquil·litat, de petits grans detalls...toca tornar. Tornar a la rutina, tornar a la ciutat. Tornar al ritme no sempre volgut. Pujo al tren i em vaig enyorant al ritme que cada estació m’allunya, de mica en mica, del meu cap de setmana. I llegeixo per no pensar-hi. Perquè si miro per la finestra (avui ja ben entelada), vaig veient com els arbres, les muntanyes i els camps en van transformant en carreteres, edificis i fàbriques. I el record del meu cap de setmana, dels meus moments, es van fent grisos a mida que s’hi va fent el cel del paisatge. I si només fos el paisatge...encara rai...

És una situació complicada. El que m’agrada (carrera, feina) està a Barcelona; el que vull (no cal especificar el què), a Santa Coloma. I cada dilluns el mateix dilema: no hi ha cap altra opció? Segur que sí. Però si m’ho rumio a fons, ara mateix és el millor que puc fer. Però només espero que no sigui per gaire temps, perquè cada cop em sento més d’allà que d’aquí.

De moment m’hauré de conformar amb tancar els ulls i guardar ben endins els records del cap de setmana, perquè no fugin tan de pressa.

Trec el nas aviam què s'hi cou per aquí...

2009-06-11T22:41:00.000+02:00

Doncs bé, m'he decidit a fer un blog. Ja feia temps que m'ho plantejava, i avui finalment m'he decidit. Així que aquí estic!

El títol del blog? Aquests dies m'estic llegint una antologia de Maria-Mercè Marçal, i les seves paraules ressonen dins meu a tothora. Heura és el nom que va triar per a la seva filla, ja que així va ser com va experimentar el seu embràs: com si l'heura s'apoderés del seu ventre. I jo, salvant les distàncies, m'he volgut fer una mica meu aquest fragment ("Heura que m'envaeixes el ventre i la follia!...") per tal de dir, en el meu cas, la sensació que em provoca el fet d'escriure. I és que hi ha vegades que les paraules sorgeixen de dins meu i no ho puc aturar, creixen i creixen i necessito escriure-ho. Com una heura que m'envaeix.

No tinc intenció de fer d'aquest blog una pàgina on penjar el què escric. Senzillament, vull escriure el que em vingui de gust. I compartir-ho, evidentment, amb aquells qui vulgueu.

Aquí teniu la meva humil, curta i poc inspirada (és l'hora que és) declaració d'intencions. Per si de cas algú es passés per aquí...